Sabeu què? M’ha inspirat gratament esta foto i m’ha recordat a eixes dos persones tan meravelloses que tinc gust d’haver conegut i compartir la meua vida. Eixes persones son les meues dos àvies.
Recorde eixos contes que ens narraven a mi i a tots els meus cosins tots assegudets, espectants, amb la boca oberta i els ulls oberts com dos Sols desitjant saber més d’eixes aventures que cada volta eren narrats de manera diferent, i no perque no se’n recordaven, sinó perque tenen un capacitat d’imaginació i creativitat innates. Sí, sense haver anat a la universitat i ni tan sols acabar l’escola... Elles són així :) I recorde un dia que ma uela Ester estava contant-nos un conte asseguda en una amaca, i allí estàvem també el meu cosí, el meu germà i jo tots dins d’un mateix llit quan de sobte la amaca es va plegar i amb ella ma uela… Ens morim de la risa cada volta que ho recordem!
I remeis? En tenen milers, i sempre ho encerten. No sé com s’ho fan però sempre troben el remei adequat. Ho tinc clar, mai han rebut classes de res, però son les professionals més competents del saber viure.
Han vist créixer als fills, ara és el nostre torn i, desgraciadament o per fortuna, hui he llegit al periòdic que el cinquanta per cent dels nostres majors cuiden als fills dels seus fills hui per hui. Dic jo, que algo de bo se’ls apegarà als xiquets? Perque sempre em ve al cap la mateixa frase: “Eduqueu als xiquets i no farà falta castigar als homes”. I no hi ha millor educació que la que ens poden oferir eixes personetes tan sàvies.
I no cal parlar del menjaret… Sempre que entre a casa ma uela Irene a hora de menjar i vaig direcció a la cuina, me la trobe allí feinejant i desprenent alegria permanentment. De sobte, la cosa més simple de fer, com puga ser un ou fregit, té un aspecte, olor i sabor que mai conseguiré imitar… O almenys fins que jo no tinga néts.
Olors i sabors, menjars exquisits, vivències, tacte, el tacte de les seues envellides però agradables mans, el seu somriure, els seus consells…
- Uela, com puc fer esta recepta d’arròs al forn per tal que m’isca com a tu t’ix?
- Ai, calla xiqueta! A mi m’ix com m’ix (modèstia) tu soles li poses un poquet d’açò a ull, un poquet d’açò altre, el que admitisca, i ho deixes el temps que et demane i ja està.
- I ja està? Com? Com? Anem a apuntar-ho (igual que a la universitat, clar). Un poc de què? Un poquet de què altre? I quanta quantitat i temps? Perquè a ull a ull no sé fer-ho…
I així funcionen, a ull i el que admitisca. Meravellosament pràctiques. M’encanten!!
