Viatge València-Madrid-Tànger amb la companyia aèria més barata que vam trobar. Arribada a l’aeroport i canvi de moneda. Gent aglomerada i guies amb cartells buscant a “Fulanito” o a “Menganito”. Nosaltres? Sense saber cap a on tirar… Al final, trobem l’eixida i intentem travessar la multitud de gent que esperava a familiars o a clients. Pròxima operació: recerca de taxi. Ja ens havien avisat de que podríem compartir-lo, que habitualment deixaven pujar a més de cinc persones en cada viatge per a estalviar-se unes quantes monedes.
Finalment agafem aquell taxi Mercedes “destartalat” amb més kilòmetres que set cotxes vells d’Espanya junts, el qual supose que fa uns anys va tindre una vida més elegant de la de ser un mer mitjà de transport. Camins, carrers i carrerets plens de l’esència d’un país que sembla es resisteix a evolucionar. Allí anàvem Juan i jo després de que ens digueren que no podíem pujar més de cinc persones perquè era il•legal i molt graciosament, a mesura que avançàvem el camí, altres taxis ens passaren amb sis i inclús set persones tot molt legal i, a més,fent honor de la característica temerària conducció que reina en eixe ciutat i supose que país en general.
Doncs bé, va ser arribar i adonar-me’n de que la meua indumentària, pantalons per baix del cul i calces fines, no era la més adequada per tal que Tànger, ciutat musulmana llevat d’alguns anys d’invasió, i amb rígides normes culturals ens rebera. A pesar d’algunes mirades que passejaven entre la lasciva i recriminació, vam aconseguir arribar més o menys al nostre destí. Dic més o menys perquè primer ens vam haver de trobar a un grup de xiquets i adolescents que no passaven dels quinze anys, la funció dels quals era portar als turistes perduts a l’hotel corresponent. He de dir que estàvem “acollonats”, ens havien insuflat una por estranya a no fiar-nos de ningú, teníem la sensació de que s’aprofitarien de nosaltres si ens descuidàvem un poc i semblava que portarem una màscara de ferro. Per tot això, aquells xiquets van ser com la primera advertència per a recordar-nos que ens tancàrem la màscara amb clau. Però al final, vist que no teníem ni idea de travessar aquells característics estrets carrer d’arquitectura musulmana del Kashba vam cedir a l’ajuda d’un jovenet. Després de donar-li el corresponent import per la seua feina, que va saber convertir en euros ràpidament per a recriminar-nos que això era una misèria en Espanya, es va oferir per a ajudar-nos els dies següents.
Després de menys de tres minuts ja estàvem al nostre destí. Vam picar a la porta i al cap d’una estoneta ens va obrir un dels treballadors del Riad Dar Nour. Una volta dintre, va vindre a rebre’ns el regent de la casa, un xic francés el qual sabíem que era arquitecte perquè en la pàgina web on vam cercar l’hotel ho indicava. Supose que això li dóna més credibilitat al negoci, francés i arquitecte, sinònim de serietat. Amb un poc de dificultat per a entendre’ns, al final vam optar per la llengua anglesa i ens va explicar més o menys el funcionament de la casa.
Aquell lloc era com un atisme de llum dins d’un barri on la majoria de les cases deixaven molt que desitjar. Regentada i decorada amb gust per aquell pulcre francés, aquell lloc em recordava èpoques en què la cultura musulmana va arribar a gaudir d’un esplendor únic. El Riad costava d’unes sis o set habitacions cadascuna amb un nom diferent i una decoració diferent, un menjador on podies demanar menú del dia per a dinar o sopar segut en unes cadires i taules que no superaven el mig metre d’alçària i colorides catifes abrigant el gelat sòl de taulells d’argila, un altre petit menjador on desdejunàvem i per últim una magnífica terrassa amb parets i sòl pintats de blanc i des d’on podies contemplar tota l’extensió de la ciutat de Tànger, inclosa la platja i molts minarets des d’on es crida a l’oració.
No ens vam resistir a l’encant d’aquell meravellós lloc situat a les altures de la casa i la majoria dels dies vam desdejunar allí dalt seguts en uns sofàs i fent servir una robusta taula quadrada de fusta obscura i amb un mosaic fet amb taulellets d’eixe color blau intens que caracteritza als pobles de la costa marroquí. El desdejuni era molt variat i complet, cada dia teníem suc de taronja natural, café i llet, iogurts casolans als quals podies afegir-li fruita tallada, magranes o maduixes, després hi havia coquetes i pastissets de carn i verdura, i com no, els característics dolços àrabs i té servit amb teteres platejades.
El primer dia, després de desdejunar i agafar forces vam decidir donar un passeig pel Kashba. Teníem un plànol amb la cartografia tangerina no molt ben definida, però ens haguera sobrat si no haguera sigut per un altre personatge tot ell vestit amb gorret, xilaba i babuxes destinat a captar turistes i que se’ns a aparéixer només eixir del Riad. Al principi, com havíem fet amb els xiquets del dia anterior, ens el vam intentar llevar de damunt, però al insistir tant i oferir-se per un preu irrisori vam cedir. Només passar per on ens aguradeva el jove del primer dia, ens va recriminar que l’havíem deixat plantat.
Deixant a banda l’altercat, vam passejar pel Kashba amb aquell homenet, del qual no recorde ara el nom però devia ser Mohamed, que sabia parlar italià, espanyol, un poc d’anglés o francés i com no, àrab. La necessitat fa l’home, i estes persones no en tenen altra que la d’aprendre idiomes i oferir-se a tots els turistes que dia a dia arriben a les seues terres. Curiosament, terres, de les que ells es veuen obligats a emigrar.
Ens va explicar anècdotes, com la del lloc destinat a tallar la mà dels homes que robaven o cometien algun tipus de delit. També recorde que ens va portar a una casa d’un particular que posseïa un quadre de Matisse i ens va comentar que el famós pintor va passar una temporada a la ciutat i pot ser li’l regalara al propietari d’eixa vivenda. Tot allò va ser a principis del segle XX i hi ha constància de que va dir només arribar: “El paradís existeix”. Què lluny quedava eixa frase de l’actual Tànger! Els anys li han passat factura...
També vam passar per cases en les que a l’entrada vam vore les típiques mans de Fàtima elaborades i treballades amb paciència, relluïen a la llum, i segons ens va explicar i jo he llegit posteriorment, serveixen com a amulet per a protegir la casa de males influències així com per a apropar a Dèu als membres de la casa a través dels cinc dits que ajuden a potenciar els sentits de les persones.
Cada racó d’aquella ciutat ens oferia un record del agitat passat que va viure; l’embaixada americana, la catedral en honor als espanyols, noms de cafeteries en francés i espanyol, guies que se’ls escapaven paraules en italià quan intentaven parlar e nostre idiomal... Era una ciutat que s’havia vist renegada a ser invadida per altres països per estar en una posició estratègica al nord del continent, però que a pesar d’això no deixava de ser una ciutat dominada per la cultura musulmana. Des de l’antiga muralla, Mohamed ens va explicar més anècdotes mentre jo contemplava com de prop estava el nostre país, el qual es divisava en la llunyania. Uns kilòmetres de separació mínims però un abisme pel que fa a les dues respectives cultures.
El segon dia ja no vam necessitar a ningú per a explorar la ciutat. Abans d’eixir del Riad vam decidir que digueren el que ens digueren no anàvem a escoltar a ningú. I així ho vam fer. Visitarem els mercats de roba, pells, aliments, espècies... Però la fortalesa d’allò que ens havíem proposar abans d’eixir de l’hotel es veia minorada pels constants venedors que ens rodejaven com si d’una presa fàcil es tractara. Què pesats! No vull comprar, no, no i no, els repetíem, però clar, no feia efecte.
L’altra és l’art del regateig, has de tindre molt d’aguant i cara dura, permanéixer impassible als esdeveniments fins que cedeixca el venedor al preu que tu li proposaves o bé, un preu entre el teu i el seu. Ara, saben com manipular-te perfectament. Si miraves la seua mercaderia i després de pregunatr-li el preu te’n anaves et cridaven maleducat a la cara per a que tots se’n assabentaren. La primera volta que m’ho van fer em vaig posar colorada de la vergonya i vaig decidir que havia de canviar la tàctica. Al final, vam optar per passar d’ells, però he de dir que ens va resultar impossible. No deixaven tranquil ni al Sòl de mig dia! En eixa actitud es reflectia l’instint de l’home per subsistir, si el teu rival és més fort que tu cauràs. I creieu-me, hi havia molta competència.
Quan es feia hora de dinar, intentàvem buscar un lloc típic per a assaborir els plats autòctons. Allí ens tens, dins d’un bar de mala mort, el qual consistia en una barra per a atendre’t i una cuina a mà dreta només entraves i unes tauletes a mà esquerra amb una pica per a rentar-te les mans acompanyada de una pastilla de sabó que possiblement més que netejar-te les mans te les embrutava. Però bé, recorde que el fet de vore a una parella espanyola que eixia d’allí dins ens va ajudar a decidir-nos. A més, nosaltres ja anàvem convençuts de que ens anàvem a trobar bars i llocs com aquells i era allò el que havíem de menjar si volíem descobrir un poquet més la ciutat. A part de no provar l’aigua que teníem damunt la taula ni els gots de llanda per estar mostosos i manosejats per quantes persones resistia la vida d’aquella botella de plàstic replenada, ens vam acabar el que havíem demanat: peix fregit, un guisat de creïlles amb tomaca i un altre tipus de peix, arròs i pa àrab.
Sempre teníem en el pensament de que ens estaven estafant només pel fet de ser turistes, no sé si va ser així i crec que mai arribaré a saber-ho.
Dàtils, plàtans i fruita per a berenar. Té amb canella per a després de menjar servit en una de les cafeteries més luxoses de la ciutat originaria de principi de segle i construïda per a albergar a la societat europea que viatjava a la ciutat bé per negocis, per vacances o a viure per un temps. Allò em va fer pensar en la diferència de classes establida en la ciutat. Mentre uns malvivien entre carrerons estrets, altres es dedicaven a prendre té a uns meteres d’ells evadits de tot quant passara al seu voltant.
Una altra cosa que em va cridar l’atenció i que no vaig pensar fins ahir que veia les fotos de nou, va ser el fet de vore tants xiquets de totes les edats pel carrer, dels qual tinc bastants instantànies fetes. No tenien escola? Pot ser, allí comencen a anar a classe més tard o bé els eduquen a casa i no necessiten més instrucció que aprendre’s el seu llibre diví.
Recorde una altra anècdota d’un dels mercaders d’espècies que ens trobarem. Li va dir a Juan que no preguntara tant per les espècies que això era cosa de dones, que ell a la seua filla de dotze anys ja la deixava sempre amb la seua dóna mentre feia el menjar per tal que aprenguera i fóra una bona dona en un futur. Què vos sembla?
Comerços tancats amb un pal creuat a la porta durant l’horari de treball per tal de complir amb les cinc obligatòries voltes que han de resar al dia. Allí dins podies inclús vore l’home agenollat sobre una catifa orant en direcció a la meca. A més, des dels minarets de les mesquites es cridava a l’oració per a recordar que era hora d’iniciar el ritual diari. Era curiós sentir tan a sovint eixos resos, li donava a la ciutat un toc tètric i submís, una ciutat on els seus membres creuen completament en les seus creences religioses i no van als temples religiosos diumenge sí diumenge no per a tindre la consciència tranquil•la fins la setmana que ve i fer vore que són molt bons, rectes i complidors ciutadans. Sense defendre una o l’altra religió, s’aprecia la diferent forma de creença d’uns i d’altres.
El penúltim dia vam decidir compartir un taxi amb un matrimoni de Huelva que estava també al nostre hotel. Allí ens tens als quatre amb el taxista, el qual a part de portar-nos a Ashila, el nostre destí, va fer honor de la seua experiència com a guia-taxi i ens va portar per la residència del rei de Marroc i altres mansions allunyades de la ciutat. També ens va parar en unes coves turístiques que estaven molt prop de la costa i no recorde ara bé on era. Va ser allí on vaig fer la foto d’un xiquet que no tindria més de nou anys i anava acompanyat d’un asnet i que ix a la foto demanant-me diners per haver-lo fotgrafiat.
Ashila va resultar ser una ciutat costera on el major negoci era la pesca i el turisme. Parets blanques, mercaders amb tot tipus de mercaderies colorides i variades, restaurant en busca i captura de turistes famèlics i molts murals pintats en les pròpies parets de les cases de la ciutat fetes a rel d’un concurs que cada any es fa en la ciutat. Pintures que trencaven el blanc pulcre fet amb calç amb el que estaven acostumats a pintar les seues cases. I no tan sols pintaven les cases, també els troncs dels arbres apareixien pintats ací i allà, perquè com he sentit dir a la meua àvia des de sempre, la calç desinfecta.
Allí vam assaborir un “cous-cous” sense corder i un plat de carn de vedella amb ametlles, dàtils, panses i albercocs secs que li proporcionaven una dolçor increïble al plat. Després vam anar a seure’ns una estoneta a les roques de la platja mentre esperàvem l’altra parella per a tornar-nos-en amb el mateix taxista que ens havia portat. Guanyava més diners amb el nostre viatge que possiblement amb dos dies de treballar per dintre de la ciutat.
Al tornar a Espanya ens vam assabentar de que dies després de la nostra visita a la ciutat de Ashila, van matar a dos ciutadans espanyols, residents en eixa ciutat, mentre conduïen per tal de robar-los els passaports.
Al arribar a l’hotel ens vam preparar amb les nostres millor vestimentes perquè el dia anterior havíem reservat el menjador per a sopar allí i provar el menú que ens oferien. Era un poc més car del que havíem comprat per a menjar els dies anteriors però perquè no vam acudir als millors restaurants que la ciutat oferia. Jo vaig estrenar el collar que m’havia comprat i que li donava un toc àrab al vestit que portava. Els dos seguts en aquelles banquets plens de coixins i amb una taula de mig metre d’alçària vam sopar un poc incòmodes però molt agust. Sardines torrades i bajoques saltejades de primer i pollastre amb una olives verdes de segon tot boníssim. Així vam acomiadar al nostre paladar dels sabors àrabs i vam tancar el record d’un viatge que a pesar de la seua fugacitat ens va deixar molts records gravats a les nostres pupiles, olfacte i sentits en general. Com si no haguera pogut escriure amb tant de detall aquella aventura dos anys i mig després?
