Things I never told you, Isabel Coixet

"Puede pasar cualquier cosa ¿verdad? Cualquier cosa. Puedes amar tanto a una persona... que tan solo el miedo de perderla haga que lo jodas todo y acabes perdiéndola... Puedes despertarte al lado de alguien a quien hace algunas horas ni siquiera habías imaginado conocer y mírate ahora... Es como si alguien te regalara uno de esos puzzles con piezas de un cuadro de Magrite, de las fotos de unos ponies, o de las cataratas del Niágara... se supone que ha de encajar,... pero no."

Rapidessa. Sentimetns canviants. Por desequilibrant que es converteix en equilibri i fortalesa. Hui, dia huit d'abril, després d'uns quants mesos d'haver-me instal.lat a Florència em done compte, com tantes altres voltes, que m'ha passat el temps volant. Fugaç. I em pregunte si he gaudit amb la intensitat que mereixia la pena haver-ho fet. Queden uns dos mesos que en realitat no arriben a ser ni seixanta dies. Tristesa i alegria. Homgenització de sentiments.

L'altre dia vaig vore la pel.lícula d'Isabel Coixet "Things I never told you". Reflexions varies.

"Creo que la fe es injusta: me parece muy injusto que algunas personas tengan fe y otros no la tengan. Cuando somos felices no nos damos cuenta. Eso también es injusto. Deberíamos vivir la felicidad intensamente y tendríamos que poderla guardar para que en los momentos que nos haga falta pudiésemos coger un poco. Que fuera como recambios para cuando la necesitáramos, como los cereales en la despensa..."

Doncs no. I em dóna ràbia.

Fugacitat. Podré assaborir-ho tot bé? Possible viatge a la ciutat més globalitzada del món en juliol. NY. Mescla de cultures. Adaptació o permanència de costums? Habitants amb una cosa en comú: amor, l'amor pels demés. Que en el seu sentit antagònic ve sent violència. Eixa que guanya dia a dia xifres desorbitants. Amor i violència tant llunyans i tan propers a la volta.

"A veces me parece reconocer a Ann en alguna calle. Aunque si volviera a encontrarla tendremos que empezar de nuevo, claro... Las cosas que nunca se dicen suelen ser las más importantes. ¿Acaso no es siempre así? Me gustaría encontrarla para decírselo... Todo puede pasar, ¿no?"

I molts dels que em lligen es pregunten perquè perdre el temps filosofant i "ratllant-se". I jo els conteste, què millor que perdre el temps així? Situant-se molt lluny d'un punt de vista egoista.

Ens allunyem dels nostres pensaments més purs per por a trobar-se a ú mateix. Ell, el personatge masculí de la pel.lícula, està acostumat a escoltar els problemes dels altres, perquè així s'oblida dels propis. Necessita saber que els altres tenen problemes més importants que els seus per a oblidar-se un poc de la seua trista vida, vol saber que no és l'únic que està sol, però a vegades no pot evitar preguntar-se si realment està ajudant a eixes persones, ja que ell necessita que l'escolten igual que ells, o potser més?

De tant en tant podem observar missatges subliminals en forma de citacions bíbliques que apareixen quan els personatges van conduint per la carretera: St Helens té 28 esglesies per a una població d'unes 8000 persones. Tenen por de viure sense esglesies?

Religió, fe, creences, Església, publicitat, política, consumisme, futbol, negocis, Inetrnet, televisió, premsa, govern, telèfons mòbils, videojocs, revistes sobre moda i bellesa, música embafosa, sectes, guerres...tot plegat ens afegeix problemes superficials i ens ompli el cap amb tonteries amb la fi de tenir-nos ocupats i no deixar-nos pensar en allò realment important. Ens converteix en persones amb encefalograma pla i ens volen llevar eixe toc característic de cadascú. Prou de manipulació per tot arreu, no?

Què es salve qui puga!