Ací arribe, després de molt de temps volent-ho fer.
Llibreta nova, olor familiar. Em venen a la ment eixos records tan agradables de quan eres menut. L'escola i la seua màgia. L'ignorància i benestar d'aquells dies on tot era motiu de festeig i alegria.
He crescut i ara, asseguda en una cadira ergonòmica, barata i de disseny italià (o pot ser, xinés...qui sap! Des que han descobert tot el rentable que els ix fabricar allí ja res té denomincació d'oritge), asseguda espere començar les classes del segon quatrimestre. I escric, mentre el professor fa esforços sobrehumans encenent el projector. A tres quarts de la suposada hora d'inci "delle lezione".
Cada dia que ens toca vindre a Calenzano, la facultat de disseny plena d'italians "moderns", hem d'agafar l'autobus durant una hora. Una hora on, a part de marejar-te i entrar-te mil classes d'angunia, pots parar-te a pensar, queta, en allò que t'envolta, en eixe aire diferent, eixes paraules lleugerament modificades a aquelles que estàs habituat a sentir...i adonar-te'n que no hi eres a casa. Estar lluny i a pesar d'això no sentir-te sol. Existeix satisfacció més gran que aquesta?
Tenia por de reflexar-me sobre el paper i tornar-me mots. M'he desacostumat.
t'ha agafat envegeta de veure el meu bloc eh?? ppp Encara que no podràs competir amb mi, espere que actualitzaes a sovint, almenys més que el fotolog. Molt bon post per cert, típic teu, gran escriptora!!
ResponElimina